dimarts, març 07, 2006

Notícies flesques

La pàgina de Premake.com ha caigut, possiblement saturada per l'allau de visites provocat per la propaganda apareguda al diari Avui.

D'altra banda Nuestro hombre en La Inopia deixa de ser una mera traducció d'aquest blog i passa a ser àgora autònoma i focus de la meva conquesta del mercat hispà.

divendres, juny 10, 2005

A louer

Es lloga aquest espai.
Em trobaran a 100 metres d'aquí, a OPS o a Premake.com

divendres, gener 14, 2005

Què faig amb tants diners

Com tots vostès saben em guanyo la vida escrivint guions d'altíssima qualitat. L'últim d'ells va ser el del Mètode Larson per deixar de fumar en dos dies, amb Miquel Calçada, al qual em referiré a partir d'ara com a MLpddfeddaMC, per estalviar tinta. Aquest programa, coescrit amb un tal G. Salvadó, va provocar reaccions adverses i adhesions incondicionals. I no seré jo qui em posicioni a favor d'una o d'altra opció.

Tot i això s'ha criticat força que el senyor Miquel Calçada toqui un tema tan delicat com el del tabac. En honor a la veritat he de sortir a la palestra a defensar-lo. Durant tot el procés de gestació del programa es va mostrar extraordinàriament prudent amb tot allò que pogués molestar als fumadors i/o als no fumadors. Una prudència que, en la meva modesta opinió, va aigualir el contingut del programa.

En fi, tot això era només un preàmbul contextual per expressar un dubte que m'assalta: ara que tinc moltíssims diners gràcies al Mètode Larson per deixar de fumar en dos dies, amb Miquel Calçada (MLpddfeddaMC, recordem-ho), ¿com els gasto?

a) em compro un violí
b) em compro una guitarra elèctrica
c) em pago un tractament per deixar de fumar

dijous, novembre 18, 2004

Arafat on ice

Tothom que em coneix sap com m'agrada fer escapades d'un dia a Londres, Roma, Paris o Beirut per anar de botigues i copsar l'ambient cultural d'aquestes extraordinàries ciutats. Aquest cap de setmana vaig aprofitar un ofertón de British Airways i em vaig plantar a Beirut. Vaig fer unes compres al Harrod's i al Leroy Merlin i, tot passejant pel West End de la ciutat, em va cridar l'atenció un espectacle que s'acabava d'estrenar al Yussuf Memorial Palace: Arafat on ice.

Sense pensar-m'ho dos cops vaig adquirir dues butaques de platea (una per mi i una altra per l'abric i les bosses) i vaig preparar-me per gaudir de l'espectacle. No cal ni esmentar l'estupefacció que em produí la celeritat amb què s'havia preparat aquest muntatge sobre el Rais palestí, ni la sospita que tot plegat amagava una hàbil maniobra comercial per aprofitar el seu recent traspàs.

I no m'equivocava.

La partitura la signa l'irregular Christophe Abderraman III, de qui recordo la sobreactuada The phantom of the Golan Highs o, la per moments pamfletària, Join Hezbollah!

El llibret va a càrrec del per mi desconegut Jacob Cohen (llegeixo al programa de mà: "Former liutenant of the Israel army")

Com qualsevol espectacle de format on ice el muntatge resulta, d'entrada, fred. Els personatges estan construïts a base de girs absurds i cops d'efecte i contínuament es trenca la quarta paret. Però anem per parts.

L'espectacle comença amb un solo d'Arafat. És un solo vibrant, auster i efectista. A destacar l'espectacular semblança del protagonista amb l'Arafat real, efecte, tot sigui dit, aconseguit amb una careta de cartró.

Tot el primer acte, que narra els anys de joventut insurgent del líder de l'Autoritat Palestina, està trufat d'escenes de masses, coreografies excessives i abús de canons de llum. Molt remarcable, però, l'escena dels camells.

Els autors opten pel clàssic argument folletinesc, buscant la llàgrima fàcil i oscil·lant sense ordre ni concert entre el melodrama més defermat i l'slapstick més barroer. Hi ha un excés de corredisses i persecucions supèrflues.

L'entreacte o intermezzo és potser el moment més emotiu de l'obra, amb un Arafat traït pels seus i que, desenganyat, abandona la lluita armada. Tot el drama intern, les contradiccions humanes i morals es simbolitzen amb uns emocionants molinets i combinacions de salts mortals i skating backwards. Llàstima que tot l'intermezzo sigui descaradament plagiat de Cavalleria Rusticana, de Mascagni.

El segon acte decau considerablement. Tot i l'esforç en l'aspecte luminotècnic, amb desplegament megalòman d'efectes estroboscòpics en les escenes d'intifada, la trama peca de repetitiva i els duets transmeten un dejà vu constant.

Novament els moments que arrenquen les ovacions més sinceres són els solos d'Arafat, amb unes diagonals a gran velocitat sobre una sola cama que simbolitzen, potser massa explícitament, el difícil equilibri entre els interessos del poble palestí i la política exterior israeliana.

Sobre el tercer i darrer acte no tinc una opinió clara, ja que vaig haver d'anar al lavabo i els controls de seguretat em van fer perdre 65 minuts de l'inici. Tot i això la sensació que queda és de decepció. Ja que l'última part de l'espectacle narra justament l'última part de la vida d'Arafat era obvi que els autors tenien entre mans una materia primera de pare i molt senyor meu. Però novament pequen del mateix: donen per sabudes massa coses. Com si tothom conegués de pe a pa els acords de Camp David o les precàries condicions del confinament a la Mucata.

Hi ha també un excés en l'ús dels nens-bomba. Els 20 primers són colpidors, però els successius ja deixen indiferent. És obvi que el director de l'espectacle ens està preparant per a la gran ària final, amb un Arafat moribund i desplegant tots els seus recursos vocals. Estèticament és molt interessant la posada en escena de l'agonia del Rais, amb un llit d'hospital relliscant sobre el gel de forma quasi espectral. Llàstima de l'afegitó final, francament postís i a forma d'epíleg, on novament l'actor que encarna el líder palestí es llueix en un solo desafortunat, amb un abús musical de la secció de corda.

Tot i ser un espectacle comercial per a tota la família, Arafat on ice té algunes troballes interessants, però tot plegat queda reduït al no res per culpa dels efectismes i per no apostar decididament per un registre concret, sempre basculant entre el biopic, el thriller psicològic i l'òpera rock.

En definitiva, un espectacle mediocre que no aporta pràcticament res de nou al panorama emergent dels muntatges on ice.

diumenge, octubre 31, 2004

Truman Capote

Tots hauríeu de saber que Truman Capote era superdotat. Que tenia aproximadament 873 de CI. Com jo, si fa no fa. Algú amb més de 700 de CI es pot permetre el luxe d'autoentrevistar-se sense por que els altres li diguin "pedant" o "imbècil" o "pedant imbècil".

Biel Perelló entrevista a Biel Perelló
per Biel Perelló

BP.- És cert que ets jueu?
BP.- ...
BP.- Què me'n dius? És cert?
BP.- ...
BP.- És cert que ets --?
BP.- T'assembles molt a mi.
BP.- Perdona?
BP.- Que t'assembles moltíssim a mi.
BP.- ...
BP.- Però molt.
BP.- És cert que ets jueu?
BP.- No.
BP.- Ahà. I què t'espanta, de la vida?
BP.- Mogollón de coses.
BP.- I per què ets tan guarro?
BP.- Guarro? Què vol dir guarro?
BP.- Bé, ja m'entens, guarro, brut, porc.
BP.- Creus que sóc guarro?
BP.- Home... Si cregués que tu ets guarro estaria acceptant que jo mateix sóc guarro.
BP.- Qui t'ha escrit les preguntes?
BP.- Tu.
BP.- ...
BP.- ...
BP.- ...
BP.- Com deu ser llepar un penis?
BP.- ...
BP.- No ho has pensat mai? En serio. Vull dir, sense mariconades, només com curiositat.
BP.- ...
BP.- Ha de ser curiós, oi? De veritat no ho has pen---
BP.- Ok.
BP.- ...?
BP.- Va. Fora pantalons. Primer tu i després jo, d'acord?
BP.- Ok.

dimecres, octubre 27, 2004

Plagi descarat

Cau a les meves mans el nou single d'un tal Tomeu Penya.

"Un de tants que s'apunta al boom del rock en català", penso. Però no. El debutant Tomeu Penya sembla que es vulgui desmarcar del camí traçat per Sau, Duble Buble o Antònia Font i es dedica, sense cap rubor, a copiar al mestre Coyote Dax!

Per més INRI, el debutant Penya, canta amb un execrable accent nordamericà, en un esforç idiota per guanyar-se el públic llatí.

El marcarem de prop, senyor Penya. De molt a prop.

divendres, octubre 22, 2004

Autodestrucció

Ahir al vespre vaig escriure una cosa que vaig titular "Hi ha mosques kamikaze?". La vaig publicar i vaig anar a fer el ping manual que tant m'agrada i que tant em recorda a omplir formularis i impressos a la delegació d'Hisenda.
Després vaig anar a dormir.
Avui em llevo i veig que "Hi ha mosques kamikaze?" ha desaparegut incomprensiblement.
Per què?
Error informàtic?
Censura?
Era tan dolent que es va autodestruir?
Sospito que el webmaster del blogger deu ser amic de les mosques. Per si de cas ja he tornat a publicar l'article en qüestió. A veure quant dura.


Listed on BlogShares