Sóc artista = invàlid total

Ma mare em diu: "No sé com t'ho fas per escriure. Jo no podria". I sé que ho diu de debò. El que passa és que jo no podria fer altra cosa que no fos escriure. Diu que tinc un do. Que sé posar una paraula darrera l'altra i tal i tal.

Això és un do?

Penso que no. És més aviat una putada. Una malaltia greu, en tot cas.

Deixem-nos de falses modèsties o de llocs comuns.

Jo no sé si sóc artista o no. Tant me fot. L'únic que sé és que estic tarat; que tinc el cervell anormal i que pateixo per coses múltiples i variopintes.

Hi ha una tendència estúpida a sobrevalorar el concepte d'"artista". Tohom admira els "artistes" i tothom desitja algun cop ser "artista". Per què? Per què? No ho entenc.

La majoria de gent que jo considero artistes són malalts, gent turmentada, infeliç i, en molts casos, bojos. I no em refereixo al posat de la bohèmia,a l'extravagància, a passejar pels llocs xulus de Barcelona i prendre whisky sense gel i portar barret quan surts amb els amics o mariconades pijes d'aquestes. Parlo d'autèntics desequilibrats mentals que no saben fer res més a la vida que allò que fan. Anomenem-lo art, per fer servir un concepte maco.

Hi ha molta epopeia sobre el "creador", el "talent" i polles en vinagre per l'estil. Són conceptes externs.

La paraula "geni", la paraula "artista", són eufemismes. És com mostrar-li a un nen un tigre de bengala i dir-li que és un "gatet gran". Doncs bé, el tigre de bengala no té res de gatet gran. L'artista, allò que anomenen "artista" si ho és de veritat no crec que es defineixi a ell mateix com a "artista" ni parlarà del que fa com a "art" o "creació". Més aviat és un malalt crònic.

La creació té més a veure amb activitats físiques com cagar, parir o vomitar que no amb les estúpides muses. Tothom que busqui inspiració o que en parli és un farsant de tres parells de nassos. Quan vas a cagar no estàs per hòsties, no busques comunicar, expressar, donar lliçons a la humanitat, fer art. Tens una cosa que t'apreta a dins i que ha de sortir. O surt o rebentes. Doncs un artista, o pinta o rebenta, o escriu o es torna definitivament boig.

"Senyor artista, quins són els seus referents?"
"Ta puta mare."

Així doncs crec que seria més planer parlar d'"evacuació" que no de "creació".

Les persones poden fantasejar amb tenir alguna mena de talent per alguna cosa, però no deixa de ser un joc, de vegades insultant. Els que tenen la desgràcia de saber que tenen talent, aquells que estan convençuts que tenen un "do" per fer alguna cosa determinada no se senten afortunats. I una merda.

És una llosa. Tu creus que tens talent, t'ho han dit tota la vida i has arribat a estar-ne convençut. I per a què serveix? Només per a una cosa. Per a invalidar-te com a ésser humà. Saps que tens a dins una cosa i que ha de sortir per collons. I et passes la vida sentint el pes de la responsabilitat. Seré capaç de treure'm això de dins? I si estic desaprofitant el meu do? I si no sóc tan bo?

És com no tenir cul i la merda es va acumulant a dins. La merda és una cosa estranya. La produeixes tu però té una personalitat pròpia, una entitat que et condiciona. Té una veu personal. Tu, finalment, només ets un emissari. Un gran anus pel que surt ella soleta.

Quan em passo temporades llargues sense feina, ma mare també pateix. Suposo que si tingués una feina fixa seria feliç. Però no ho sé fer. Durant un temps vaig pensar que era que no ho volia fer. Després vaig arribar a la conclusió que era el mateix. No ho ser fer. No m'interessa. Zero.

Pijisme? Tant me fot.