Tradicionalment, a la política, la Dreta busca deixar-ho tot com està, és a dir, utilitzant un símil automobilístic, és immobilista. En canvi les Esquerres eren les encarregades d'
estirar del carro de la ideologia i les fites socials. L'origen de l'Esquerra pròpiament dita comença amb els socialistes utòpics, i la utopia és un fi que ha perseguit des de llavors.
El que passa és que avui l'Esquerra s'ha pres massa al peu de la lletra això de "sigueu realistes; demaneu l'impossible". A alguns
blogs neoconservadors he llegit que l'Esquerra actual no persegueix la utopia sinó que s'ha lliurat directament a la materialització d'allò que és "impossible", literalment. I allà on diu impossible hi podria dir "gilipolles".
Potser l'exemple més onejat pels conservadors és el tema dels matrimonis homosexuals i l'adopció de nens per part de parelles del mateix sexe. A mi m'importa ben poc, francament, qui adopta què.
Ara bé, tot i que d'entrada no tinc res contra els gais ni contra els nens
per se (sempre hi ha glorioses excepcions), el debat, i especialment el discurs de l'Esquerra, em sembla un atemptat contra la intel·ligència, contra el sentit comú.
Si una minoria prou sorollosa cau en gràcia, amplificarem les seves peticions fins convertir-les en prioritats nacionals o en lleis? I si ara es posa de moda la poligàmia? Per què no legalitzar-la?
L'ètica és una cosa i la Llei una altra. I no sempre van al mateix ritme. Anar-se'n al llit amb un xaval de vuit anys és il·legal, tot i que èticament tothom pot opinar el que vulgui.
Què passaria si els pedòfils del món decidissin sortir a manifestar-se pel carrer sota l'eslògan: "Els nostres sentiments són purs. Dret a la diferència"?
Tot es limita al mateix: a allò
políticament correcte, que és el mateix que dir "activitat neuronal zero". El corrent del políticament correcte és la manifestació d'un mal social extraordinàriament extès: la intolerància al dolor. No suportem tot allò que ens disgusta. No suportem el patiment. No suportem tot allò que és negatiu. No suportem el no. Som una generació de malcriats. Quan una cosa no ens agrada mirem cap una altra banda i quan no ens queda més remei que mirar allò que ens desagrada li posem un nom bonic o un llacet color rosa per dissimular la pudor que fa o què dolorós és o què poc ens agrada.
L'Esquerra, llavors es dedica a posar purpurina sobre la merda, per poder-la mirar sense vomitar.
Que els gais demanen no sé què, els de l'Esquerra corren a satisfer-los, "pobrets, que són una minoria". Que un grup minoritari (minoritar, cony!) dins la societat com les dones maltractades siguin maltractades fa que TOOOOOTA la societat amplifiqui el problema i el magnifiqui, distorsionant-ne la magnitud fins que sembli una mena de Godzilla pintat per Goya. Doncs apa, primera mesura del govern d'Esquerres: Llei Integral Contra La Violència De Gènere. Ho sento per elles. La mort no mola. I mola menys que et matin. Estic a favor que sigui un delicte, però tot té un límit. Hi ha fills de puta i també hi ha imbècils al món. Acceptem-ho. Les lleis i el clamor histèric no canviaran l'estructura reptiliana del cervell que fa que de vegades els humans siguem salvatges. Però el tio que mata la seva senyora és una minoria. I per què dimonis
hem de passar pel tubo tots?
Posem per cas que a una classe hi ha 29 alumnes normals i un estúpid profund . ¿És lògic que el profe dediqui tot el temps de l'assignatura a ensenyar el cretí com es fa l'O amb un canutu mentre els altres es moren d'avorriment? Jo crec que no. O se'l posa a una classe especial o se li posa un professor de repàs o se'l posa a fer de mecànic
L'ésser humà té un component biològic violent. Fa 100.000 anys érem micos assassins. Fer cassolades contra això és tan ridícul que fa vergonya aliena. Ens fa retrocedir a l'edat en que els homínids picaven pedres per espantar els rivals.
Vaja, que l'Esquerra s'està tornant garrula. Igual de garrula que els que vol criminalitzar.
Un de dretes dirà:
-Els gais biològicament no poden tenir fills. És una aberració que n'adoptin.
El d'esquerres respondrà:
-Carca! La societat canvia.
Sí, la societat canvia i els gais no poden tenir fills. Ara bé. Cal donar-li tanta importància? En definitiva estem parlant de si dos tios poden cuidar un nen i educar-lo, però argumentar-ho tot amb la paraula "progrés" o dient "la societat canvia" em sembla pueril.
La societat canvia i els humans segueixen sense tenir ales per volar o sense tenir fulles per fer fotosíntesi. Tinc dret a exigir que vull fer fotosíntesi?
Això és la llibertat, no?
Però l'Esquerra s'empenya en continuar per una línia d'idiòcia benpensant, negant l'evidència.
Em sembla molt bé que els discapacitats facin esport, però quin interès té veure a unes persones que no han estat dotades per a una cosa fent aquella cosa? Cap. Només treure'ns una mica els sentiments de culpa de sobre, només per pensar "la nostra societat és la hòstia; mira com s'esforcen, pobres nois".
Tindria algun sentit la discriminació positiva al futbol? Mira, és que a l'onze inicial has de posar cinc jugadors pèssims, perquè també es mereixen una oportunitat.
Tindria algun sentit un festival de cinema on totes les pel·lícules haguessin d'estar interpretades per actors infames?
Tindria algun sentit una editorial especialitzada en gent que no sap escriure?
De petit em vaig adonar que no estava dotat per a les matemàtiques i em vaig dedicar a fer altres coses que sí que se'm donaven bé. Però veient com està el pati potser exigeixo el meu dret a ser professor de matemàtiques en algun institut, perquè la societat canvia, perquè tots tenim els mateixos drets, perquè crec en la utopia.
