El nostre home a La Inòpia

Notícies flesques

2006-03-07T17:27:00.000+01:00

La pàgina de Premake.com ha caigut, possiblement saturada per l'allau de visites provocat per la propaganda apareguda al diari Avui.

D'altra banda Nuestro hombre en La Inopia deixa de ser una mera traducció d'aquest blog i passa a ser àgora autònoma i focus de la meva conquesta del mercat hispà.

A louer

2005-06-10T10:15:00.000+02:00

Es lloga aquest espai.
Em trobaran a 100 metres d'aquí, a OPS o a Premake.com

Què faig amb tants diners

2005-01-14T16:21:00.000+01:00

Com tots vostès saben em guanyo la vida escrivint guions d'altíssima qualitat. L'últim d'ells va ser el del Mètode Larson per deixar de fumar en dos dies, amb Miquel Calçada, al qual em referiré a partir d'ara com a MLpddfeddaMC, per estalviar tinta. Aquest programa, coescrit amb un tal G. Salvadó, va provocar reaccions adverses i adhesions incondicionals. I no seré jo qui em posicioni a favor d'una o d'altra opció.

Tot i això s'ha criticat força que el senyor Miquel Calçada toqui un tema tan delicat com el del tabac. En honor a la veritat he de sortir a la palestra a defensar-lo. Durant tot el procés de gestació del programa es va mostrar extraordinàriament prudent amb tot allò que pogués molestar als fumadors i/o als no fumadors. Una prudència que, en la meva modesta opinió, va aigualir el contingut del programa.

En fi, tot això era només un preàmbul contextual per expressar un dubte que m'assalta: ara que tinc moltíssims diners gràcies al Mètode Larson per deixar de fumar en dos dies, amb Miquel Calçada (MLpddfeddaMC, recordem-ho), ¿com els gasto?

a) em compro un violí
b) em compro una guitarra elèctrica
c) em pago un tractament per deixar de fumar

Arafat on ice

2004-11-18T13:05:00.000+01:00

Tothom que em coneix sap com m'agrada fer escapades d'un dia a Londres, Roma, Paris o Beirut per anar de botigues i copsar l'ambient cultural d'aquestes extraordinàries ciutats. Aquest cap de setmana vaig aprofitar un ofertón de British Airways i em vaig plantar a Beirut. Vaig fer unes compres al Harrod's i al Leroy Merlin i, tot passejant pel West End de la ciutat, em va cridar l'atenció un espectacle que s'acabava d'estrenar al Yussuf Memorial Palace: Arafat on ice.

Sense pensar-m'ho dos cops vaig adquirir dues butaques de platea (una per mi i una altra per l'abric i les bosses) i vaig preparar-me per gaudir de l'espectacle. No cal ni esmentar l'estupefacció que em produí la celeritat amb què s'havia preparat aquest muntatge sobre el Rais palestí, ni la sospita que tot plegat amagava una hàbil maniobra comercial per aprofitar el seu recent traspàs.

I no m'equivocava.

La partitura la signa l'irregular Christophe Abderraman III, de qui recordo la sobreactuada The phantom of the Golan Highs o, la per moments pamfletària, Join Hezbollah!

El llibret va a càrrec del per mi desconegut Jacob Cohen (llegeixo al programa de mà: "Former liutenant of the Israel army")

Com qualsevol espectacle de format on ice el muntatge resulta, d'entrada, fred. Els personatges estan construïts a base de girs absurds i cops d'efecte i contínuament es trenca la quarta paret. Però anem per parts.

L'espectacle comença amb un solo d'Arafat. És un solo vibrant, auster i efectista. A destacar l'espectacular semblança del protagonista amb l'Arafat real, efecte, tot sigui dit, aconseguit amb una careta de cartró.

Tot el primer acte, que narra els anys de joventut insurgent del líder de l'Autoritat Palestina, està trufat d'escenes de masses, coreografies excessives i abús de canons de llum. Molt remarcable, però, l'escena dels camells.

Els autors opten pel clàssic argument folletinesc, buscant la llàgrima fàcil i oscil·lant sense ordre ni concert entre el melodrama més defermat i l'slapstick més barroer. Hi ha un excés de corredisses i persecucions supèrflues.

L'entreacte o intermezzo és potser el moment més emotiu de l'obra, amb un Arafat traït pels seus i que, desenganyat, abandona la lluita armada. Tot el drama intern, les contradiccions humanes i morals es simbolitzen amb uns emocionants molinets i combinacions de salts mortals i skating backwards. Llàstima que tot l'intermezzo sigui descaradament plagiat de Cavalleria Rusticana, de Mascagni.

El segon acte decau considerablement. Tot i l'esforç en l'aspecte luminotècnic, amb desplegament megalòman d'efectes estroboscòpics en les escenes d'intifada, la trama peca de repetitiva i els duets transmeten un dejà vu constant.

Novament els moments que arrenquen les ovacions més sinceres són els solos d'Arafat, amb unes diagonals a gran velocitat sobre una sola cama que simbolitzen, potser massa explícitament, el difícil equilibri entre els interessos del poble palestí i la política exterior israeliana.

Sobre el tercer i darrer acte no tinc una opinió clara, ja que vaig haver d'anar al lavabo i els controls de seguretat em van fer perdre 65 minuts de l'inici. Tot i això la sensació que queda és de decepció. Ja que l'última part de l'espectacle narra justament l'última part de la vida d'Arafat era obvi que els autors tenien entre mans una materia primera de pare i molt senyor meu. Però novament pequen del mateix: donen per sabudes massa coses. Com si tothom conegués de pe a pa els acords de Camp David o les precàries condicions del confinament a la Mucata.

Hi ha també un excés en l'ús dels nens-bomba. Els 20 primers són colpidors, però els successius ja deixen indiferent. És obvi que el director de l'espectacle ens està preparant per a la gran ària final, amb un Arafat moribund i desplegant tots els seus recursos vocals. Estèticament és molt interessant la posada en escena de l'agonia del Rais, amb un llit d'hospital relliscant sobre el gel de forma quasi espectral. Llàstima de l'afegitó final, francament postís i a forma d'epíleg, on novament l'actor que encarna el líder palestí es llueix en un solo desafortunat, amb un abús musical de la secció de corda.

Tot i ser un espectacle comercial per a tota la família, Arafat on ice té algunes troballes interessants, però tot plegat queda reduït al no res per culpa dels efectismes i per no apostar decididament per un registre concret, sempre basculant entre el biopic, el thriller psicològic i l'òpera rock.

En definitiva, un espectacle mediocre que no aporta pràcticament res de nou al panorama emergent dels muntatges on ice.

Truman Capote

2004-10-31T18:05:00.000+01:00

Tots hauríeu de saber que Truman Capote era superdotat. Que tenia aproximadament 873 de CI. Com jo, si fa no fa. Algú amb més de 700 de CI es pot permetre el luxe d'autoentrevistar-se sense por que els altres li diguin "pedant" o "imbècil" o "pedant imbècil".

Biel Perelló entrevista a Biel Perelló
per Biel Perelló

BP.- És cert que ets jueu?
BP.- ...
BP.- Què me'n dius? És cert?
BP.- ...
BP.- És cert que ets --?
BP.- T'assembles molt a mi.
BP.- Perdona?
BP.- Que t'assembles moltíssim a mi.
BP.- ...
BP.- Però molt.
BP.- És cert que ets jueu?
BP.- No.
BP.- Ahà. I què t'espanta, de la vida?
BP.- Mogollón de coses.
BP.- I per què ets tan guarro?
BP.- Guarro? Què vol dir guarro?
BP.- Bé, ja m'entens, guarro, brut, porc.
BP.- Creus que sóc guarro?
BP.- Home... Si cregués que tu ets guarro estaria acceptant que jo mateix sóc guarro.
BP.- Qui t'ha escrit les preguntes?
BP.- Tu.
BP.- ...
BP.- ...
BP.- ...
BP.- Com deu ser llepar un penis?
BP.- ...
BP.- No ho has pensat mai? En serio. Vull dir, sense mariconades, només com curiositat.
BP.- ...
BP.- Ha de ser curiós, oi? De veritat no ho has pen---
BP.- Ok.
BP.- ...?
BP.- Va. Fora pantalons. Primer tu i després jo, d'acord?
BP.- Ok.

Plagi descarat

2004-10-27T11:28:00.000+02:00

Cau a les meves mans el nou single d'un tal Tomeu Penya.

"Un de tants que s'apunta al boom del rock en català", penso. Però no. El debutant Tomeu Penya sembla que es vulgui desmarcar del camí traçat per Sau, Duble Buble o Antònia Font i es dedica, sense cap rubor, a copiar al mestre Coyote Dax!

Per més INRI, el debutant Penya, canta amb un execrable accent nordamericà, en un esforç idiota per guanyar-se el públic llatí.

El marcarem de prop, senyor Penya. De molt a prop.

Autodestrucció

2004-10-22T13:11:00.000+02:00

Ahir al vespre vaig escriure una cosa que vaig titular "Hi ha mosques kamikaze?". La vaig publicar i vaig anar a fer el ping manual que tant m'agrada i que tant em recorda a omplir formularis i impressos a la delegació d'Hisenda.
Després vaig anar a dormir.
Avui em llevo i veig que "Hi ha mosques kamikaze?" ha desaparegut incomprensiblement.
Per què?
Error informàtic?
Censura?
Era tan dolent que es va autodestruir?
Sospito que el webmaster del blogger deu ser amic de les mosques. Per si de cas ja he tornat a publicar l'article en qüestió. A veure quant dura.

Hi ha mosques kamikaze?

2004-10-21T13:02:00.000+02:00

Sí, però per què les mosquetes del vinagre s'encaparren a immolar-se dins el meu got de cafè si es diuen "mosquetes del vinagre" i no "mosquetes del cafè"? Què les impulsa a fer-ho? Potser només els agrada el cafè. Potser només els agrada tant el cafè que perden l'equilibri i l'oremus i s'ofeguen èbries de joia. Segurament tot és més simple del que m'agradaria pensar i no hi ha cap xarxa mundial organitzada al darrera d'aquests actes estúpids. Ara bé; com es deuen sentir les mosques després de prendre cafè? Tenen arrítmies? Palpitacions? Tenen cor? Els agrada més el Nescafé descafeïnat o el torrefacte?
També els agrada el Red Bull, que ho he vist. Ho vaig veure. Van conquerir una llauna buida i s'aglomeraven a sobre per beure'n les restes. Em vaig espantar i vaig fotre la llauna dins una bossa de plàstic hermètica. No em venia de gust compartir pis amb mosques excitades, supermosques o el que dimonis fossin després de beure Red Bull. Prou problemes tinc per dormir com per que a sobre em desperti un grapat de mosques del vinagre hiperexcitades per culpa d'un estimulant.
I el més greu és que la ingesta de cafeïna o de taurina els deu haver canviat el codi genètic, perquè si no no entenc com collons s'ho fan per mantenir-se tan actives a aquestes alçades d'octubre. Haurien de ser mortes! O hibernant, què coi. Que em deixin en pau, que jo a elles les respecto i no els toco el seu menjar ni els hi poso horaris ni res de res. Que volen arribar a les 4? Cap problema sempre i quan no facin soroll en arribar. Que volen una moto? Parlem-ne.

Sóc artista = invàlid total

2004-10-16T01:09:00.000+02:00

Ma mare em diu: "No sé com t'ho fas per escriure. Jo no podria". I sé que ho diu de debò. El que passa és que jo no podria fer altra cosa que no fos escriure. Diu que tinc un do. Que sé posar una paraula darrera l'altra i tal i tal.

Això és un do?

Penso que no. És més aviat una putada. Una malaltia greu, en tot cas.

Deixem-nos de falses modèsties o de llocs comuns.

Jo no sé si sóc artista o no. Tant me fot. L'únic que sé és que estic tarat; que tinc el cervell anormal i que pateixo per coses múltiples i variopintes.

Hi ha una tendència estúpida a sobrevalorar el concepte d'"artista". Tohom admira els "artistes" i tothom desitja algun cop ser "artista". Per què? Per què? No ho entenc.

La majoria de gent que jo considero artistes són malalts, gent turmentada, infeliç i, en molts casos, bojos. I no em refereixo al posat de la bohèmia,a l'extravagància, a passejar pels llocs xulus de Barcelona i prendre whisky sense gel i portar barret quan surts amb els amics o mariconades pijes d'aquestes. Parlo d'autèntics desequilibrats mentals que no saben fer res més a la vida que allò que fan. Anomenem-lo art, per fer servir un concepte maco.

Hi ha molta epopeia sobre el "creador", el "talent" i polles en vinagre per l'estil. Són conceptes externs.

La paraula "geni", la paraula "artista", són eufemismes. És com mostrar-li a un nen un tigre de bengala i dir-li que és un "gatet gran". Doncs bé, el tigre de bengala no té res de gatet gran. L'artista, allò que anomenen "artista" si ho és de veritat no crec que es defineixi a ell mateix com a "artista" ni parlarà del que fa com a "art" o "creació". Més aviat és un malalt crònic.

La creació té més a veure amb activitats físiques com cagar, parir o vomitar que no amb les estúpides muses. Tothom que busqui inspiració o que en parli és un farsant de tres parells de nassos. Quan vas a cagar no estàs per hòsties, no busques comunicar, expressar, donar lliçons a la humanitat, fer art. Tens una cosa que t'apreta a dins i que ha de sortir. O surt o rebentes. Doncs un artista, o pinta o rebenta, o escriu o es torna definitivament boig.

"Senyor artista, quins són els seus referents?"
"Ta puta mare."

Així doncs crec que seria més planer parlar d'"evacuació" que no de "creació".

Les persones poden fantasejar amb tenir alguna mena de talent per alguna cosa, però no deixa de ser un joc, de vegades insultant. Els que tenen la desgràcia de saber que tenen talent, aquells que estan convençuts que tenen un "do" per fer alguna cosa determinada no se senten afortunats. I una merda.

És una llosa. Tu creus que tens talent, t'ho han dit tota la vida i has arribat a estar-ne convençut. I per a què serveix? Només per a una cosa. Per a invalidar-te com a ésser humà. Saps que tens a dins una cosa i que ha de sortir per collons. I et passes la vida sentint el pes de la responsabilitat. Seré capaç de treure'm això de dins? I si estic desaprofitant el meu do? I si no sóc tan bo?

És com no tenir cul i la merda es va acumulant a dins. La merda és una cosa estranya. La produeixes tu però té una personalitat pròpia, una entitat que et condiciona. Té una veu personal. Tu, finalment, només ets un emissari. Un gran anus pel que surt ella soleta.

Quan em passo temporades llargues sense feina, ma mare també pateix. Suposo que si tingués una feina fixa seria feliç. Però no ho sé fer. Durant un temps vaig pensar que era que no ho volia fer. Després vaig arribar a la conclusió que era el mateix. No ho ser fer. No m'interessa. Zero.

Pijisme? Tant me fot.

Llenguatge sexista

2004-10-11T15:44:00.000+02:00

Segons el Diccionario de la Real Academia Española:

Bárbaro. adj. Fiero, cruel. | adj. Inculto, grosero, tosco.
Bárbara. f. Nombre de mujer, ya sea atractiva o no.

És intolerable. El sexisme no s'erradicarà fins que institucions ràncies com la RAE no siguin paritàries.

L'Esquerra i el sentit comú

2004-10-10T01:11:00.000+02:00

Tradicionalment, a la política, la Dreta busca deixar-ho tot com està, és a dir, utilitzant un símil automobilístic, és immobilista. En canvi les Esquerres eren les encarregades d'estirar del carro de la ideologia i les fites socials. L'origen de l'Esquerra pròpiament dita comença amb els socialistes utòpics, i la utopia és un fi que ha perseguit des de llavors.

El que passa és que avui l'Esquerra s'ha pres massa al peu de la lletra això de "sigueu realistes; demaneu l'impossible". A alguns blogs neoconservadors he llegit que l'Esquerra actual no persegueix la utopia sinó que s'ha lliurat directament a la materialització d'allò que és "impossible", literalment. I allà on diu impossible hi podria dir "gilipolles".

Potser l'exemple més onejat pels conservadors és el tema dels matrimonis homosexuals i l'adopció de nens per part de parelles del mateix sexe. A mi m'importa ben poc, francament, qui adopta què.

Ara bé, tot i que d'entrada no tinc res contra els gais ni contra els nens per se (sempre hi ha glorioses excepcions), el debat, i especialment el discurs de l'Esquerra, em sembla un atemptat contra la intel·ligència, contra el sentit comú.

Si una minoria prou sorollosa cau en gràcia, amplificarem les seves peticions fins convertir-les en prioritats nacionals o en lleis? I si ara es posa de moda la poligàmia? Per què no legalitzar-la?

L'ètica és una cosa i la Llei una altra. I no sempre van al mateix ritme. Anar-se'n al llit amb un xaval de vuit anys és il·legal, tot i que èticament tothom pot opinar el que vulgui.

Què passaria si els pedòfils del món decidissin sortir a manifestar-se pel carrer sota l'eslògan: "Els nostres sentiments són purs. Dret a la diferència"?

Tot es limita al mateix: a allò políticament correcte, que és el mateix que dir "activitat neuronal zero". El corrent del políticament correcte és la manifestació d'un mal social extraordinàriament extès: la intolerància al dolor. No suportem tot allò que ens disgusta. No suportem el patiment. No suportem tot allò que és negatiu. No suportem el no. Som una generació de malcriats. Quan una cosa no ens agrada mirem cap una altra banda i quan no ens queda més remei que mirar allò que ens desagrada li posem un nom bonic o un llacet color rosa per dissimular la pudor que fa o què dolorós és o què poc ens agrada.

L'Esquerra, llavors es dedica a posar purpurina sobre la merda, per poder-la mirar sense vomitar.

Que els gais demanen no sé què, els de l'Esquerra corren a satisfer-los, "pobrets, que són una minoria". Que un grup minoritari (minoritar, cony!) dins la societat com les dones maltractades siguin maltractades fa que TOOOOOTA la societat amplifiqui el problema i el magnifiqui, distorsionant-ne la magnitud fins que sembli una mena de Godzilla pintat per Goya. Doncs apa, primera mesura del govern d'Esquerres: Llei Integral Contra La Violència De Gènere. Ho sento per elles. La mort no mola. I mola menys que et matin. Estic a favor que sigui un delicte, però tot té un límit. Hi ha fills de puta i també hi ha imbècils al món. Acceptem-ho. Les lleis i el clamor histèric no canviaran l'estructura reptiliana del cervell que fa que de vegades els humans siguem salvatges. Però el tio que mata la seva senyora és una minoria. I per què dimonis hem de passar pel tubo tots?

Posem per cas que a una classe hi ha 29 alumnes normals i un estúpid profund . ¿És lògic que el profe dediqui tot el temps de l'assignatura a ensenyar el cretí com es fa l'O amb un canutu mentre els altres es moren d'avorriment? Jo crec que no. O se'l posa a una classe especial o se li posa un professor de repàs o se'l posa a fer de mecànic

L'ésser humà té un component biològic violent. Fa 100.000 anys érem micos assassins. Fer cassolades contra això és tan ridícul que fa vergonya aliena. Ens fa retrocedir a l'edat en que els homínids picaven pedres per espantar els rivals.

Vaja, que l'Esquerra s'està tornant garrula. Igual de garrula que els que vol criminalitzar.

Un de dretes dirà:

-Els gais biològicament no poden tenir fills. És una aberració que n'adoptin.

El d'esquerres respondrà:

-Carca! La societat canvia.

Sí, la societat canvia i els gais no poden tenir fills. Ara bé. Cal donar-li tanta importància? En definitiva estem parlant de si dos tios poden cuidar un nen i educar-lo, però argumentar-ho tot amb la paraula "progrés" o dient "la societat canvia" em sembla pueril.

La societat canvia i els humans segueixen sense tenir ales per volar o sense tenir fulles per fer fotosíntesi. Tinc dret a exigir que vull fer fotosíntesi? Això és la llibertat, no?

Però l'Esquerra s'empenya en continuar per una línia d'idiòcia benpensant, negant l'evidència.

Em sembla molt bé que els discapacitats facin esport, però quin interès té veure a unes persones que no han estat dotades per a una cosa fent aquella cosa? Cap. Només treure'ns una mica els sentiments de culpa de sobre, només per pensar "la nostra societat és la hòstia; mira com s'esforcen, pobres nois".

Tindria algun sentit la discriminació positiva al futbol? Mira, és que a l'onze inicial has de posar cinc jugadors pèssims, perquè també es mereixen una oportunitat.

Tindria algun sentit un festival de cinema on totes les pel·lícules haguessin d'estar interpretades per actors infames?

Tindria algun sentit una editorial especialitzada en gent que no sap escriure?

De petit em vaig adonar que no estava dotat per a les matemàtiques i em vaig dedicar a fer altres coses que sí que se'm donaven bé. Però veient com està el pati potser exigeixo el meu dret a ser professor de matemàtiques en algun institut, perquè la societat canvia, perquè tots tenim els mateixos drets, perquè crec en la utopia.

La meva autobiografia segons Google (1)

2004-10-07T16:21:00.000+02:00

He decidit escriure la meva autobiografia buscant-me per internet. He cercat "biel perello" a google i m'han sortit unes quantes pàgines de bielperellós que no són jo. De tota manera penso que per coherència he d'assumir-ne el contingut i fer-lo meu. Per tant avui m'assabento que l'abril del 2000 vaig quedar segon classificat a la I Baixada amb Carrito a Sa Canestreta.

Aquí hi ha la prova irrefutable tot i que juro per Déu que no hi vaig participar.

Què és la Dona? (1)

2004-10-07T14:44:00.000+02:00

Tema peliagut i perillós. Fa anys que amb els senyors Orteu i Salvadó donem voltes a un megaprojecte de dimensions petergreenawayesques en forma de llibre, CD-roms, pel·lícules i cartes de pòquer que hauria de portar per títol La dona avui. Seria una mena de compendi; un estudi definitiu sobre l'estat actual de l'espècie femenina.

I dic espècie femenina perquè una de les meves hipòtesis de treball és que la Dona és un espècimen independent. Funciona com a col·lectiu, com les formigues. Quan una aprèn una cosa immediatament transmet aquest coneixement a la resta de l'espècie, cosa que les fa evolucionar i mutar a una velocitat extraordinària.

Sé que elles en són conscients. Si no no entenc aquest desfici per diferenciar-se dels éssers humans en qüestions semàntiques. Si no per què li donen aquesta importància a la fòrmula "els homes i les dones", "els teleespectadors i les teleespectadores"?

Observem aquesta fotografia:

Cap periodista amb un mínim sentit comú posaria un peu de foto com ara: "fotografia de dos homes" o "dues persones". Evidentment que no. Dirà: "Un gos i un home", perquè són dues espècies diferenciades.

Ara observem una altra fotografia:

Quin peu de foto hi posaríem?

a) "Dos homes"
b) "Una dona i un home"

Si heu triat l'opció A, felicitats. Correcte!

Ja ho diu la Constitució europea: "Ningú no serà discriminat per raó de sexe".

Si heu triat l'opció B, malament.
Segons la vostra lògica discriminatòria i obstinada a diferenciar, quin peu de foto posaríeu aquí sota? Aposto que l'A

a) "Una dona i un subnormal"
b) "Dos homes"

La fòrmula "els homes i les dones" no fa més que assenyalar una diferència d'espècie. Com quan els catalanoïdes parlen de "Catalunya i Espanya" com a ens independents, diferenciats. Quan es parla de "Catalunya i la resta d'Espanya" el símil sexual seria "Els homes i la resta d'humans".

I això només és un inici.

Josep Cuní Flying Circus

2004-09-20T11:41:00.000+02:00

El plaer més gran del dia succeeix de 8 a 12 i pico del matí. Engego aquest meravellós aparell que els grecs anomenaven televisió i zas! allà els/les trobo:

Josep Cuní

Helena García-Melero

Ospa, quin parell, tu!

Els matins de TV3!

És una forma es-pec-ta-cu-lar de començar el dia. I és que aquest parell són la monda lironda. Millors que Tip y Coll. Al nivell, diria jo, de Faemino y Cansado. Tenen punts que recorden molt aquell humor esbojarrat dels Monty Python.

Francament, no sé com han pogut colar un gol tan contundent a la TV3. Una televisió tan conservadora, tan políticament correcta, tan avorrida, tan superficial, tan covarda. Tan d'esquerres, en definitiva.

I van aquests/aquestes dos/dues i es treuen del/la barret un espai catxondo, irreverent, irònic fins dir prou. Cínic, gosaria dir jo.

És desternillant veure don Josep Cuní perdent fins un 38% del temps del programa utilitzant aquest llenguatge com ara "dels i de les ciutadans i ciutadanes catalans i catalanes televidents i televidentes", enlloc de dir "audiència" o "espectadors". És catxondo, el tio. Ha ha ha ha, i no paren.

De vegades, tot sigui dit, estiren aquesta ironia políticament correcta un gra massa. I si no conegués la trajectòria del Cuní podria arribar a pensar que ho fa seriosament. Però no, perquè el paio abans no era així. Quan tota la mandanga aquesta del llenguatge políticament correcte es va posar de moda ell va ser el primer que va tenir pebrots d'enfotre-se'n, exagerant-lo fins el paroxisme.

Mola cantidubi també quan el Cuní i la Melero parodien la guerra de sexes. Exemple:

MELERO: Les dones conduïm millor que els homes.
CUNÍ: Hi ha tants àmbits on els homes som inferiors i hem de prendre exemple del sexe femení!

És que és la pera en patinet. No m'estranyaria que el fotessin fora de la tele fulminantment. Algun dia se n'adonaran que se'ls riu a la cara i les dones veuran que aquest paio és un cínic.

Però des d'aquí jo vull mostrar tot el meu afecte al Josep. El món de l'humor és dur. Els temps no estan a favor dels irreverents, però algun dia la història et posarà al lloc que et mereixes, Cuní, germà, amic.

Jaume I, lo Conquistaor

2004-09-16T14:13:00.000+02:00

Sé que la Història és un bé de domini públic (Open source, de vegades) i que tots n'estam al corrent, però em permetran ser plasta i recordar-la un cop més, per si hi hagués qualque despistat.

Al segle XIII va viure un rei conegut per Jaume I. Va nèixer a Orpesa de Mar. Per aquella època les Corts de la Corona Valenciana d'Aragó eren a València D.F. Allà, en Jaume I va decidir estendre els dominis de la Corona a ultramar i al nord. Per això va organitzar dues campanyes bèl·liques: una a Mallorca i una altra a Barcelona. Va reeixir en totes dues. Al principi tant els balears com els catalans van ser reacis als nous amos, però amb el temps i, amb una política d'assentaments semblants als de Gasa i Cisjordània, el Valencià es va imposar arreu.

Tot va anar com una seda fins que els catalans i els mallorquins van començar a oblidar qui els havia conquerit, qui els havia lliurat dels sarraïns. Va ser el principi de la divisió de la Corona Valenciana d'Aragó. Els catalans, recelosos, van anar introduïnt paraules autòctones, girs gramaticals i expressions al seu Valencià del Principat. Els balears no volien ser menys i van demostrar el seu caracter aïllat conservant expressions i accents del Valencià que en altres indrets ja eren obsoletes. Tant uns com els altres van voler demostrar la seva independència cultural rebatejant llurs llengües amb el nom de català i mallorquí (o baleá) tot i que no deixava de ser Valencià.

Per tots és conegut el que ha passat fins els nostres dies. Interessos polítics, desconfiances o, simplement, la ignorància d'un passat comú, ha fet que es reafirmi aquesta desunió lingüística. Valencià, català o mallorquí, es digui com es digui, els filòlegs, els experts ens recorden que tots parlem una llengua comú: el Valencià. Una llengua que fa 700 anys ens va portar aquell jove rei d'Orpesa de Mar.

Tornado modest!

2004-09-15T01:51:00.000+02:00

Ja sé que pot resultar frívol parlar de tornados a la babalà, ara que l'huracà Ivan està arrasant a Amèrica, com ho van fer al seu moment Hombres G, però un tornado, un cap de fibló, ha passat pel port de Valldemossa (Mallorca). Sí. Potser aquest tornado ha estat modestíssim comparat amb un huracà F5, però, carai!, mola un mall.

Per televisió he vist imatges dels estralls que ha causat. Tots materials. No ha provocat víctimes humanes. He observat amb deteniment un cop i un altre aquestes imatges d'arbres caiguts, barques foradades i altres coses. I de cap manera vull insinuar que tot és un muntatge però ja sabem com som els mallorquins. No hauria costat res que uns quants veïnats s'haguessin conxavat per sortir de nit a destruir a cops de pal quatre coses, a arrebassar un parell de pins o a foradar la barca d'aquell alemany cabró que cau malament a tothom.

Avui tothom té càmera de video. Tothom és peridista potencial. Malgrat això no he vist cap imatge del tornado en acció. Només els efectes. Destrucció modesta. Bombers tallant troncs amb serres mecàniques.

Ara que els tornados estan de moda ningú no gosarà aixecar la veu i dir "tot és un muntatge de quatre ressentits". La correcció política se'ls llençaria al damunt i els fagocitaria. Ningú no els donaria ni el benefici del dubte. Una acció tan rebuscada és inconcebible. Per això es tractaria del crim perfecte.

Hi ha un detall que em molesta: el tornado no ha estat ni tan sols batejat. No és un huracà, ja ho sé. Els huracans sí es bategen. No és que demani un nom en anglès, però tot i ser un tornado modest crec que mereix un nom. Modest, òbviament: Paco, Nacho, Dani, Tòfol.

Moraleha: Aprofita un bon incendi forestal per cremar la llar del teu veïnat filldeputa.